La Cripta Gaudí
Patrimoni Mundial de la UNESCO
Breu història
El 1898, Eusebi Güell, destacat industrial i mecenes de les arts i les lletres catalanes, va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí el projecte d'una església per a la colònia tèxtil que havia fundat al municipi de Santa Coloma de Cervelló el 1890.
Durant els anys següents, Gaudí realitzà diferents estudis previs que culminarien en una maqueta de l’església instal·lada en un pavelló situat al mateix turó on s'aixecaria l'edificació. Finalment, el 1908 es va iniciar la construcció del temple. Amb tot, l'ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per diverses torres laterals i un cimbori central de 40 metres d'alçada, quedaria inacabat.
El 1914, la família Güell comunicà a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. El novembre de l’any següent, el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l'única que s'arribà a construir, fet pel qual l’església seria denominada popularment cripta. Entre 1915 i 1917, un nou constructor tancava la nau superior amb murs de totxo i teulades d’uralita.
Obra cabdal
Tot i quedar inacabada, l'església suposa un punt culminant en l'obra de Gaudí. En aquest edifici inclou, per primer cop de manera unitària, la pràctica totalitat dels seus avenços arquitectònics, tal com després faria a la Sagrada Família.
Així, a l'església trobem ja els arcs catenaris que, alhora que simplifiquen el problema de les càrregues, determinen l'ús de murs exteriors amb forma de paraboloides hiperbòlics.
Al mateix esperit integrador responen el tractament dinàmic i fluït de l'espai interior o els mecanismes de fusió de l'edifici amb el medi natural, els diferents nivells de les naus s’adapten al pendent del turó i els materials són de colors i textures similars als del sòl i la vegetació.
Totes aquestes aportacions constitueixen solucions innovadores que responen a la voluntat de síntesi entre plantejament estructural, tècniques constructives i formes arquitectòniques, però que també s'enriqueixen amb el valor estètic i simbòlic dels elements purament ornamentals.
Arts aplicades
A més de cabdals innovacions arquitectòniques i constructives, l'església de la Colònia Güell inclou també nombrosos exemples del domini per part de Gaudí de les arts aplicades, tant pel que fa als elements de mobiliari com als purament ornamentals.
D'aquesta manera, cal parar esment en les dues closques marines portades de Filipines que fan la funció de piles d'aigua beneita. Destaquen, així mateix, els bancs amb reclinatori col·locats circularment al voltant de l'altar major. Aquesta peculiar distribució és possible gràcies a l'espai únic de la nau, la fluïdesa del qual és realçada per la il·luminació procedent dels finestrals.
De diferents mesures i amb vitralls de dissenys florals, els finestrals incorporen, per la part exterior de l'església, trencadissos ornamentals i mosaics de simbologia religiosa. Una simbologia que també apareix en el porxo d'entrada on a més del mosaic de vidre i ceràmica situat sobre el portal, amb referències a la Santíssima Trinitat i a les virtuts cardinals i teologals, trobem creus a cadascuna de les voltes.
Materials
Un dels elements més rellevants de l'església és la varietat de materials utilitzats: pedres basàltiques i calcàries, totxos ceràmics i sobrecuits, escòria de fosa, ceràmica, vidre i diversos tipus de morters. Si bé pot semblar un conjunt força heterogeni, el seu ús concret demostra la genialitat de Gaudí a l'hora de sintetitzar les necessitats constructives de l’edifici amb els seus aspectes ornamentals i simbòlics.
En aquest sentit, els materials de les diferents columnes del porxo i la nau inferior serveixen tant per obtenir la resistència adequada al pes que subjecten en cada cas com per dotar tots dos espais d'un ritme dinàmic i polivalent.
De la mateixa manera, els totxos i els residus de fosa dels murs exteriors no només compleixen una funció constructiva sinó que, gràcies a la seva textura tosca i al seu color terrós, també integren l'església amb el medi natural que l'envolta. Aquests materials, a més, s'ajusten al caràcter religiós de l'obra: són recremats i això vol dir que l'església ha estat purificada, com correspon a tot allò que s'ofereix a Déu.
Maqueta polifunicular
Per poder dur a terme les originals solucions concebudes per a l'església de la Colònia Güell, Gaudí hagué d'inventar un nou mètode de projecció arquitectònica: la maqueta polifunicular. Gràcies a ella, s’obtenia una versió visual invertida en 3D d'un projecte que difícilment es podria representar en els tradicionals plànols de dues dimensions.
El funcionament de la maqueta era el següent. En un taulell on s'havia dibuixat la planta de l'església es penjaven un seguit de cordes en els punts corresponents a la cruïlla dels murs o al naixement de les columnes. A continuació, a l'altre extrem de les cordes s'afegien sacs de perdigons que, en incloure càrregues proporcionals al pes real, generaven les corbes dels arcs corresponents. Un cop definida l'estructura de l'edifici, es folrava amb paper per obtenir les voltes i els murs.
Per últim, es fotografiava la maqueta i es realitzaven ampliacions sobre les quals Gaudí dibuixava directament esbossos de les solucions definitives dels alçats interiors i exteriors de l'església.
Paraboloide hiperbòlic
Una de les principals innovacions de l'església és la introducció, per primer cop en la història de l'arquitectura, de les superfícies amb forma de paraboloide hiperbòlic, utilitzades tant en els murs com en les voltes que uneixen els arcs de la porxada.
De gran dinamisme i plasticitat, el caràcter inusual d'aquestes superfícies radica en el fet que són corbes però, al mateix temps, reglades, generades a partir de les rectes que es tracen entre dues arestes no paral·leles. En el cas del porxo, a més, els paraboloides hiperbòlics van permetre crear voltes que són alhora còncaves i convexes. Una fesomia sorprenent que Gaudí va fer notar amb trossos triangulars de rajola que marquen tant les paràboles corbes com les línies rectes.
Com és habitual en bona part de l'obra de Gaudí, l'aparent complexitat formal d'aquestes solucions arquitectòniques responia a un mètode constructiu força senzill. N'hi havia prou amb crear una estructura amb taulons de fusta que corresponien a les línies rectes a partir de les quals es generava la superfície corba del paraboloide hiperbòlic.
Restauració
Promoguda pel Consorci de la Colònia Güell i finançada per la Diputació de Barcelona, el Ministeri de Cultura i el Ministeri de Foment, la restauració actual de l’església va ser projectada i executada per l’SPAL (Servei del Patrimoni Arquitectònic Local) de la Diputació sota la direcció de l'arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.
La intervenció respon, d’una banda, a la necessitat de recuperar el valor original de l’obra d’Antoni Gaudí. En aquest sentit, a més de les habituals tasques de recuperació i protecció, s'ha procedit a eliminar els elements afegits després que Gaudí abandonés l'obra i que la desvirtuaven.
Per altra part, es pretén finalitzar una obra inacabada. Un objectiu que contempla tant l'acabament formal, coronament dels murs exteriors interromputs, com funcional, cosa aquesta última que implica un arranjament dels accessos: s'ha creat un nou eix d'entrada que, en comptes de conduir el visitant cap a l'escalinata no realitzada d'accés a la nau superior, l'encamina cap al portal de la inferior i, tot creuant la porxada, a unes noves escales que pugen al terrat de la planta superior.